Tema 11: Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70.

            La Guerra Civil i la postguerra impliquen un colp molt dur per al teatre, perquè la prohibició de la llengua és un gran obstacle per a l’escena. La poesia pot sobreviure de manera clandestina, però el teatre necessita el suport del públic i inversions econòmiques, que resulten del tot impossibles. L’escena comercial estava dominada llavors per companyies madrilenyes que representaven en castellà. També la forma emergent d’un nou art, el cinema, va substituir progressivament els escenaris per les pantalles.

Fins el 1946 va estar prohibida la representació de teatre en català i la represa fou molt lenta i, més encara al País Valencià. D’entrada es permeten representacions de sainets tradicionals i muntatges sobre autors morts de postguerra (Frederic Soler, Àngel Guimerà). Però no obres noves o traduccions, per por a les noves idees que es pogueren introduir.

La situació del teatre va millorar a finals dels anys 50 i a principis dels 60, en relació a l’època de postguerra. En alguns cercles universitaris començaren a aparèixer grups de teatre independent i col·lectius, que incorporaren els corrent teatrals europeus i realitzaren una gran tasca pedagògica. En el cas de l’Agrupació d’Art Dramàtic de Barcelona (ADB), creada el 1955, que va estrenar en català, a pesar de les nombroses dificultats i traves administratives, obres d’autors clàssics com Shakespeare i Txèkhov. L’ADB va recuperar també els nostres clàssics contemporanis i promocionà un grup de dramaturgs, actius en aquell moment, Salvador Espriu, per exemple, posà en cartell Antígona, en la qual reflexionava sobre els problemes morals que provoquen les guerres. Joan Brossa inicià un teatre experimental avantguardista, i Manuel de Pedrolo portà a l’escenari el desconcert de l’ésser humà en un teatre d’arrel existencialista relacionat amb el teatre de l’absurd.

Quan l’ADB va desaparèixer el 1963, l’Escola d’Art Dramàtic d’Adrià Gual ja n’havia agafat el testimoni i el premi de teatre “Josep Maria de Sagarra” va servir de plataforma per a una altra fornada de dramaturgs.

Els corrents que més van influir en el teatre català independent van ser:

1. El teatre èpic, de Bertold Brecht.
2. El teatre document, de Peter Weiss.

Veiem aquestes influències en les obres de Maria Aurèlia Campmany, en l’obra El retaule del flautista, de Jordi Teixidor i en les primeres obres de Josep Maria Benet i Jornet.

 També en les dècades dels 60 i 70 van aparèixer a Catalunya alguns grups que realitzaven espectacles de creació col·lectiva, en els quals van introduir noves tècniques dramàtiques. Els Joglars, Els Comediants, Dagoll Dagom, Tricicle i la Fura dels Baus. En l’actualitat, aquests grups teatrals catalans han assolit grans èxits internacionals amb noves produccions d’acord amb els nous temps fins al punt d’esdevenir un referent i una gran influència en l’escena teatral internacional.

També a les terres valencianes s’esdevingué el mateix que a Catalunya en aquelles dècades: Carnestoltes, El Rogle, Teatre 49, Pluja o La Cassola. Per desgràcia, alguns d’aquest grups valencians ja han desaparegut.

 En les dècades posteriors, amb la democràcia, s’han creat algunes institucions teatrals que han millorat i han consolidat la infraestructura del nostre teatre.

Com a exemple de les dificultats, podem veure les condicions que s’exigia per a representar “ els pastorets” de les festes de Nadal.

a. Que un ejemplar sea previamente remitido al Gobierno Civil.

b. Que la representación no constituya espectáculo público, por consiguiente que no se verifique en locales habitualmente destinados a cine, teatros, bailes ni sociedades recreativas en general, y que la entrada no se pague directa ni indirectamente.

c. Que dicha representación revista un exclusivo caràcter religioso-familiar.

Amb l’aplicació d’aquestes condicions, difícilment es pot parlar d’un autèntic teatre. Durant anys, l’únic teatre en català foren les representacions en parròquies o en domicilis particular.

ELS JOGLARS: Grup de mims creat el 1962 per Albert Boadella. A poc a poc, va incorporant la paraula i les efectes sonors. Els seus muntatges solen ser polèmics ja que no abandonen mai la crítica dels valors socialment més admesos: la pàtria, la religió, la família, l’exèrcit, la política, l’esport...  El seu esperit crític i agosarat els ha costat no pas pocs maldecaps. El primer i més greu d'ells succeí quan el director de la companyia, Albert Boadella, fou detingut i empresonat durant vuit dies, el desembre de 1977, per la representació de l'obra "La Torna", en un moment on Espanya transitava de la dictadura cap a la democràcia. Rere la restauració monàrquica, el fet que Boadella mai amagarà les seves simpaties pel PSOE suposà a Els Joglars el vet de diverses televisions públiques: en TV3 sota el govern de Pujol a Catalunya, i a TVE sota el govern d'Aznar. Així mateix han estat declarats "non grats" en diversos municipis. En l'any 2003 Els Joglars estrenà el seu primer llargmetratge cinematogràfic escrit, dirigit i interpretat per la companyia, i produït per José Vicente Gomez: "Bon viatge Excel·lència", una àcida i caricaturesca visió dels darrers dies del dictador Franco. La pel·lícula no fou exhibida per les grans cadenes espanyoles de cinemes.

 

ELS COMEDIANTS: Fundats el 1972 per Joan Font. Es dediquen al teatre de carrer i de festa. Els seus muntatges més coneguts han estat “Plou i fa sol”, “Sol solet”, “Dimonis”, “La nit”...

 

DAGOLL DAGOM: El 1977 amb “No hablarás en clases”, obra que disseccionava les maneres de l’escola del franquisme i fou, en un primer  moment, prohibida i després mutilada per la censura.

 

LA FURA DELS BAUS: és una companyia catalana de teatre iniciada a Moià l'any 1979. Amb el seu espectacle Accions, es donaren a conèixer als anys vuitanta com a proposta diferenciada que cercava elements escènics innovadors, accentuant un sentit col·lectiu de la creació teatral. Han creat al seu voltant una llegenda d'enfants terribles i començaren a actuar en cercaviles. Funcionen com a una cooperativa anarquista, ells mateixos es fan els decorats i preparen les màquines de so, sovint bons exemples d’escombraria urbana reciclada. Fan un teatre sense text que integra música, ombres, moviments i expressió corporal en escenaris anticonvencionals (ruïnes, naus industrials, edificis en construcció)... Pretenen sempre trencar la passivitat del públic amb imatges plàstiques molt expressives i agressives que els han donat un enorme ressò com a un dels grups més innovadors del panorama internacional. Són considerats com a grup de teatre postindustrial, barregen radical dance, elements sadomasoquistes, poesia i humor. Inicialment actuaven preferentment en pàrquings, presons, places i fins i tot en una funerària. Les obres tenien un to amazònic i apocalíptic, teatre directe d'arrels urbanes i gran impacte visual.

Descarrega't el Tema 11 clicant ací.

Tema 10: La poesia de Miquel Martí i Pol ha aconseguit un gran ressò social. Explica-ho i raona-ho.

 

L'Elionor, poema que narra la difícil situació durant la postguerra

focalitzada en la figura d'una dona, l'Elionor. Brillant!!!

Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929-2003) és el poeta més llegit i popular de les darreres dècades a Catalunya. El seu to popular el feia accessible a tots els públics sense perdre el favor de la crítica ni les instàncies acadèmiques. La seua constant referència a la situació social i nacional catalana havien fet que molts dels seus poemes foren sistemàticament citats per polítics i altres dirigents socials, mentre que molts cantants, com Lluís Llach, havien posat música a les seues creacions, cosa que ha contribuït encara més a la seua popularització.

Nascut en el si d’una família obrera. El seu pare era manyà. A causa de la precària situació econòmica de la família, als 14 anys va començar a treballar com a comptable.

L’any 1972 va suposar un canvi en l’orientació literària del poeta a causa d’una esclerosi múltiple que el va obligar a restar molt de tremps tancat a casa, la qual cosa va propiciar la creació de tot un món poètic amb un llenguatge senzill, directe, pròxim i ple de tendresa.

La poesia de Martí i Pol esdevé una reflexió sobre les limitacions humanes, sempre a partir de cinc grans temes: la por, la mort, la solitud, el dolor i el destí. Amb el pas del temps tractarà també la poesia amorosa i també la de caràcter nacionalista. Així s’explica el compromís social, cívic i polític del poeta amb el poble.

Poesia i vida són dos elements que van absolutament lligats en la seua obra. Entén la poesia com “l’expressió de l’experiència viscuda”. La seua poesia emociona i suggereix més que intenta convèncer el lector. Els seus poemes reflecteixen totes les etapes del poeta: la reflexió metafísica, la poesia realista i compromesa, la malaltia i la seua superació, el compromís nacional, el pas del temps i el balanç de vida.

La seua poesia fon un temps interior, personal i subjectiu, amb un temps obert, exterior i social. La suma d'aquestes dues veus configuren en un tot la seua poesia, que ha evolucionat i ha oscil·lat segons les vicissituds de la seua biografia personal i els canvis i les transformacions de la societat catalana.

Poeta consolidat ja el 1955, expressa un gran interés pels problemes socials i quotidians de la gent durant els difícils temps de postguerra. Participa en actes de denúncia social i organitza accions reivindicatives contra el règim dictatorial.

En conclusió, destaquem de Martí i Pol la seua dimensió social, intimista i la d’un compromís inequívoc amb el país, amb les aspiracions de construir un poble lliure, just i solidari.

Miquel Martí i Pol, poeta compromés amb la vida, ha construït la seua experiència biogràfica i poètica sobre tres grans valors humans: la sinceritat, l'autenticitat i la solidaritat.

El 1997 el Parlament català va reclamar per a Martí i Pol el premi Nobel, amb l’aval de 400 ajuntaments. Alguns dels seus llibres s’han traduït a l’anglès, l’asturià, el castellà, l’eslovè, el francès i l’italià.

[426 paraules]

http://www.tv3.cat/videos/220839526/Miquel-Marti-i-Pol-i-Lluis-Llach#

http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=691

Descarrega't el Tema 10 clicant ací.

Tema 9: Descriu les característiques bàsiques de la poesia actual

Poema visual de Joan Brossa

            Considerem poesia actual la que es fa a partir dels anys 70 fins als nostres dies. El fet bàsic, des del punt de vista literari, és el rebuig a la poesia que es feia als anys 60, marcada pel realisme, pel compromís social i polític i la denúncia al règim franquista, de producció senzilla i vinculada a la Nova Cançó.

            En la poesia actual ens trobem amb tot el contrari: defugen del compromís polític i la poesia esdevé un objecte literari personal i estètic, és a dir, un instrument amb el qual gaudir del sentits.

Al començament de la dècada dels 70 es recuperà l'obra de J. V. Foix i es publicaren dos llibres cabdals que superaren el realisme i inclinaren la poesia catalana de les darreres dècades cap al simbolisme i l'experimentalisme: Els Miralls (1970), de Pere Gimferrer, i Poesia rasa (1970), de Joan Brossa.

Les característiques d’aquesta nova poesia no-realista, que en pocs anys es convertí en hegemònica, presentà les característiques següents:

a.    Nova visió de la poesia: la pretensió del poeta se centra en la retòrica i en la bellesa més que en el missatge.

b.    Pràctica rebel: connectant amb pràctiques d'escriptura que havien conformat la història de la poesia del segle XX —el simbolisme, l'avantguardisme, el surrealisme, etc.—, la poesia es considerà com un discurs autònom, contrari a la lògica del realisme.

c.    Nous valors de la paraula poètica: la paraula poètica deixà de ser utilitzada per a narrar i passa a suggerir, a evocar, a ser imaginativa i ambigua.

d.    La poesia, eina d'investigació: la poesia es considerada de nou com una eina d'investigació de la subjectivitat del poeta, com un camí d'accés al món de les idees i de la intimitat, relacionades amb el món oníric.

Aquesta generació reivindica poetes com Josep Carner, J. V. Foix, Joan Brossa i Gabriel Ferrater. Podem trobar tres línies poètiques:

1.    Al voltant del realisme: es continua la tradició realista, però, predomina una poesia intensa (intimisme, erotisme, imaginació i onirisme). Els poemes volen suggerir i evocar emocions i sensacions en el lector. Que senta el poder d’imaginar. Destaca Lluís Alpera, Marta Pessarrodona, entre altres.

2.    Al voltant del retoricisme: recupera les formes retòriques i mètriques clàssiques i tradicionals. Importa més la forma que el contingut. Tot el contrari que la poesia reivindicativa dels anys 60. Destaca Josep Piera, Gaspar Jaén i Marc Granell.

3.    Al voltant de l’experimentació: reprén les avantguardes de principis del segle XX i hi afig noves tendències culturals com el rock, el cinema i la fotografia. Hi ha un desig de ser moderns i universals. Destaca Joan Brossa i J. V. Foix.

Durant els anys 80 la poesia continua si fa no fa els mateixos paràmetres. Els poetes elaboraren una visió de la realitat des del “jo”, a través de la suma de vivències personals, i conceben la poesia com a expressió de la pròpia intimitat i com a formulació d’experiències personals. Definitivament s'acceptà el mestratge de tots els grans poetes del s. XX: Foix, Brossa, Ferrater, Carner, Espriu, Estellés, Pere Quart.

Als anys 90 i 2000 abandonaren la idea d'actuar com a memòria col·lectiva o com a impulsors de la transformació social. Si bé, continua la intimitat també apareix un fort escepticisme, potser pel impactes de fets socials com la guerra dels Balcans i la d’Irak, que van  mostrar un mon no tan agradable i just.

 
[485 paraules]

Descarrega't el Tema 9 clicant ací.

Tema 8: Explica les característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu

Clica per veure una entrevista

Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, Girona, 1913-Barcelona 1985) va ser un poeta, dramaturg i novel·lista català. Després de la Guerra Civil es va produir el gran impacte de l’autor com a poeta. És una autor que s’aparta pràcticament de la societat, la qual cosa fa que la seua poesia siga íntima i personal, i, de caràcter existencial.

L'obra d'Espriu té una gran singularitat. La riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i de fonts (és un intel·lectual, gran coneixedor de la cultura clàssica i la mitologia), la capacitat per a descriure en termes transcendents (destí, mort, fugacitat del temps, existència humana) la història col·lectiva, han fet que siga considerada com una de les més importants de la literatura catalana del segle XX.

Atenent als gèneres conreats, la narrativa és el gènere preferit en l’etapa inicial. El teatre és una reflexió sobre la nostra cultura i la nostra realitat política a través dels mites clàssics, com en Antígona (1939) que tracta de la guerra civil, basant-se en la tragèdia de Sofocles. I, la poesia ocupa el lloc primordial en la seua producció literària a partir de la guerra. Es caracteritza per la complexitat temàtica de temes universals com el destí de l’home, la justícia i la llibertat. En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Espriu va evocar el món destruït per la guerra que identificava amb la mítica Sinera (Arenys de Mar).

 Amb la poesia, Espriu, elabora un camí d'interiorització que culmina amb l'experiència mística de Final del laberint, on Espriu considera que Déu es comporta com un cec respecte a la humanitat. La posició mística de Final del laberint canvià en La pell de brau (1960), sens dubte el llibre de més ressonància de l'autor. La poesia d'Espriu, considerada metafísica fins llavors, va ser qualificada com a realista.

Pel que fa a les característiques, l’obra d’Espriu se sustenta en una idea global i coherent que veiem a través dels temes següents:

a.    La mitologia egípcia. Osiris, déu dels morts, simbolitza l’eterninat i la resurrecció.

b.    La Bíblia i la tradició jueva. Converteix en símbols la llum, la simetria i els números.

c.    La mitologia grega. D’on agafa mites i els adapta a la realitat.

d.    La teologia “negativa”. Mostra a Déu com a inaccessible i apartat del món.

e.    Literatura barroca. Desolació i lucidesa.

Quant a la temàtica, el tema constant és la mort. Per a ell, la mort és la realitat última de l’Home: sabent que morim és quan ens adonem que la vida té sentit.

 Referent a la poesia, distingim tres blocs:

 

a.    Poesia satírica (ridiculitza els defectes i vicis de l’home). Des de la sàtira i la ironia ens diu que les persones són titelles davant la mort.

b.    Poesia elegíaca (trista). El poeta representa la desolació davant la mort i la fugacitat del temps (alba, vespre, nit) esdevenen símbols.

c.    Poesia ètica i cívica. Compromís social amb el seu país. El poeta reclama la màxima dignitat per a viure i gaudir de la vida, a causa de la seua fugacitat.

Finalment, cal dir que Espriu concep la seua obra com a un tot, on poesia, teatre i narrativa es relacionen mútuament. Tenia un domini extraordinari de la llengua i mostra una gran varietat de recursos retòrics. Fugia de l’espontaneïtat i perseguia la perfecció.

La gran ressonància que li va proporcionar el fet que els seus poemes foren musicats i cantats per Raimon (Cançons de la roda del temps, 1966) va contribuir a la popularització d'una obra que es llegí, fins a pràcticament la mort del poeta, en clau

patriòtica i de consciència moral i nacional de la societat catalana.

[566 paraules]

Descarrega't el Tema 8 clicant ací.

Tema 7: Explica les aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere poètic.

Clica per veure una entrevista
realitzada per Montserrat Roig

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924-València, 1993), pertany a una família de forners. Sempre ha guardat el record de la família, del poble i de la gent, que són temes de la seua poesia.

Quan va esclatar la guerra civil tenia 12 anys, de manera que va condicionar la seua vida. Començà a escriure poesia a la postguerra, però fou conegut sobretot a partir dels anys 70. El situem en el «Grup poètic de postguerra» (1943-1960).

L'obra poètica d'Andrés Estellés no és fàcil d’encasellar perquè és prolífica, original i exuberant. Escriure poesia fou per a ell una necessitat gairebé biològica. Fou un poeta apassionat que retratà admirablement la vida quotidiana. Els seus temes són l'amor, la mort, el sexe, la por, la ciutat, el camp, la dona. Defensa el seu estil de vida, la llengua i la cultura enmig de la repressió franquista. Es va formar de manera autodidacta, tant lingüísticament com literària.

En la variada gamma temàtica de la seua lírica, Estellés fa bandera d'un sentiment cívic col·lectiu, presentant-se com a intèrpret de les reivindicacions del poble, com la “veu del poble”. La dignitat personal i social és un dels seus valors més incontestables. La pàtria és per a ell el drama col·lectiu d'un idioma, la tragèdia d'una cultura, el dolor causat per una llibertat nacional oprimida pel règim franquista.

 

És un poeta de descripcions detallistes. En plena postguerra, època de misèria i repressió, Estellés, que fou periodista, manté una actitud de cronista apassionat, i fa un inventari dels personatges i dels esdeveniments que constitueixen el seu món de cada dia. A través de la tendresa, la ràbia, el sarcasme i l'amor, Estellés expressa la glòria i la misèria d'un país. El resultat és un discurs absolutament digne amb què formula una crònica amarga i al mateix temps esperançada. Un dels millors exponents d’aquesta poesia és Llibre de meravelles.

Fidel a les seues arrels, Estellés forjà el seu llenguatge literari sobre:

1. La llengua poètica dels clàssics valencians del segle XV, especialment la d’Ausiàs March.
2. La llengua de les obres contemporànies de la literatura catalana/valenciana, sobretot la dels poetes del segle XX.
3. La llengua col·loquial que aprengué a l'Horta durant la infantesa i que mantingué viva durant tota la vida.

La mort fascina Estellés. En la seua poesia no és un simple recurs metafòric. Quan el poeta de Burjassot parla de la mort, aquesta està present. De fet, parla d'un cadàver estés a terra, de la mort concreta de la filla; d'un cementeri, d'un nínxol, d'un destí d’humiliacions contínues.

Però al costat de l’atractiu de la mort, també sent una atracció obsessiva per l'amor, que es converteix en l'espina dorsal de tota la seua lírica, en una gamma diversa de sensacions que van des del sexe directament expressat fins a les manifestacions més sofisticades del desig. Una de les característiques de la poesia d'Estellés és la forma crua com va tractar l'experiència del sexe, insòlit en la poesia catalana o valenciana anterior a ell, i poc freqüent en la posterior. En general, el cos de la dona és una font de metàfores.

Al costat de l'expressió directa de la sexualitat o de l'ús sorprenent de paraules del registre col·loquial, la poesia d'Estellés evidencia també una particular elaboració del llenguatge. Les característiques del llenguatge poètic són les següents:

1. Llenguatge proper a la parla quotidiana, amb la intenció d’acostar-se als lectors, però, no per ser col·loquial es ves buit de recursos retòrics. De fet predomina la retòrica:
1. Adjectivació, en les imatges metafòriques.
2. Comparacions.
3. Metàfores i símbols.
4. Composicions mètriques variades: sonets, versos lliures, etc.

Vicent Andrés Estellés és una veu valenciana personalíssima en el conjunt de la literatura catalana contemporània. Gràcies al seu estil, a l'ús lúcid del llenguatge, a la formulació personal, al maneig de la forma expressiva, etc., es llig amb la passió i la facilitat que susciten els poetes populars.

[660 paraules]

Descarrega't el tema 7 clicant ací.

Tema 6: Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70



La poesia catalana ha estat el gènere que ha assolit en la literatura contemporània un nivell més alt d’excel·lència. És el gènere més representatiu per a manifestar l’essència nacional (terra, llibertat, lluita, pàtria, llengua, unitat lingüística, problemes socials, etc.). A més, les dificultats editorials que presenten la narrativa i el teatre potencien aquest fet.

Cal dir també que després dels primers anys de postguerra (40-60), va tenir lloc un segon període en la dècada dels seixanta en què fou possible construir una infraestructura cultural elemental: aparegueren les primeres editorials[1] i també les primeres revistes literàries valencianes de postguerra[2].

La poesia de postguerra segueix tres línies bàsiques:

1.    Poesia que continua la tradició simbolista dels anys anteriors amb autors com Carles Riba i Josep Carner. Tant en aquests autors, com els joves, que han viscut la guerra, l’exili i la postguerra, s’hi detecta l’angoixa i el malestar de la situació viscuda que deriva cap a una poesia de tipus existencialista.

 

El moviment simbolista i, concretament, el llenguatge simbòlic és un llenguatge en el qual els sentiments i els pensaments s’expressen com si foren esdeveniments del món exterior (l’incendi d’una casa pot representar la por, l’angoixa, etc.). Amb aquest llenguatge s’expressen els somnis, els contes i els mites.

El moviment existencialista és inconformista, filosòfic i literari que atorgava prioritat als temes derivats de la relació de la persona humana amb la realitat més crua i tangible, i reflectia l'angoixa de viure en un món absurd. Alguns dels poetes valencians que ubiquem en el «Grup poètic de postguerra»[3] (1943-1960) es mogueren entre el simbolisme intimista i el sentiment existencialista, i escrigueren poemes que responien a les característiques següents:

a. Allunyament de la realitat.

b. Discurs reflexiu relacionat amb el dolor, la mort i l'absurd del món i de la vida.

c. Punts de vista religiosos i humanistes.

 

2.    Poesia que continua la línia de les avantguardes a inicis del segle XX. Poetes com Josep Palau i Fabre i Joan Brossa continuen aquesta línia amb una poesia totalment rupturista amb les concepcions literàries i amb el llenguatge tradicional. De tots els moviments d’avantguarda el més seguit serà el surrealisme, amb l’explotació de les imatges oníriques.

3.    Poesia que continua les línies del realisme. Es tracta d’una poesia de denúncia política i de protesta social, que s’expressa en un llenguatge senzill i planer, defugint las retòrica i cercant una comunicació directa amb el lector. Entenien la poesia com a expressió de la realitat quotidiana. Aquesta poesia apareix a causa de la situació de postguerra i, concretament, de la situació social i política viscuda. Destaca Vicent Andrés Estellés i Martí i Pol, però també participen autors de generacions anteriors com Pere Quart i Salvador Espriu. Aquesta poesia s’anomena “realisme històric” o “realisme social”.

En sintonia amb la poesia realista, la Nova Cançó es va convertir en un fenomen de masses. Tingué com a objectiu recuperar l'ús públic de l'idioma a través de la nova música popular i divulgar, burlant la censura, missatges de continguts antifranquistes i d'orientació nacional. Raimon, a partir de la seua primera cançó (1959: Al vent, escrita el mateix any de la mort del gran poeta simbolista Carles Riba) es convertí en el cantant més emblemàtic i les seues cançons assoliren un gran impacte social.

 

En conclusió, el poeta simbolista i existencialista de la dècada dels 50 tractava de suggerir la realitat a través de l'evocació simbòlica, distanciant-se de la realitat immediata, en què predominava la metàfora, el símbol i el rigor formal. Però els joves poetes de començaments dels 60, en contraposició als postulats de la generació precedent, s'adscrigueren a l'estètica realista.

 

La poesia realista dels anys 60 té les característiques següents, segons veiem al pròleg de Poesia catalana del segle XX (1963) de Josep Ma Castellet i Joaquim Molas.

1. Actitud social del poeta: deixà de sentir-se una espècie d'elegit, un il·luminat o un solitari i passà a considerar-se una persona corrent més, solidari amb la resta, un home entre els hòmens.
2. Sobre l'experiència poètica: l'acte d'escriure deixà de ser una labor intimista per a ser una experiència compartida amb els lectors, amb el conjunt de la societat. Funció social de la poesia.
3. Mètode d'“inspiració”: la reflexió del poeta sorgia de l'experiència real i no de la inspiració.
4. Un llenguatge nou: el discurs poètic deixà de ser abstracte, per a passar a ser concret. El llenguatge adquireix un to directe i fins i tot col·loquial.
5. El protagonista del poema: l'heroi de la nova poesia passà a ser una persona corrent, immersa en l'anonimat de la vida quotidiana.
6. L'objectiu de la poesia: la poesia assolí una funció social, amb l'objectiu d'enriquir la persona humana i alliberar-la de tota mena d'alienacions i d'opressions.
7. El destinatari: qualsevol lector es convertí en destinatari de la poesia realista; els receptors deixaren de ser persones cultes amb formació literària.

 

[651 paraules]

Descarrega't el Tema 6 clicant ací.

[1] Torre: 1943-1966; Lletres Valencianes: 1948-1956; “Revista Valenciana de Filologia”: 1951; L'Estel: segona època, 1962.

2 Esclat (1948), editada per l'editorial Torre; Mediterráneo (1943-1948); Verbo (1946-1953), fundada i dirigida per Josep Albi i Joan Fuster, s'edità a Alacant, principalment en castellà; Sicània (1958-1959); Mijares (1951-1961); Gorg (1969-1972).

3 Més simbolistes foren Xavier Casp, Joan Valls Jordà, Matilde Llòria, Emili Roca Salvador, Josep Mascarell Gosp. I més inconformistes i existencialistes Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Jaume Bru i Vidal, Maria Beneyto, Francesc de Paula Burguera, Rafael Villar.