L'obra
de Manuel de Pedrolo és una de les més extenses i variades de la literatura
catalana contemporània. Amb més d'un centenar de títols publicats, Pedrolo ha
cultivat pràcticament tots els gèneres literaris (bàsicament la novel·la, però
també llibres de versos, obres de teatre, contes i articles) i ha treballat amb
una gran multiplicitat de temes i tècniques. Com ha indicat Josep Iborra,
«Pedrolo multiplica els temes, les situacions i els personatges» perquè per a
ell «la novel·la és un instrument per a investigar les possibilitats de
l'home, les alternatives possibles, per tal de posar en evidència -de
denunciar, en definitiva- el món real en què l'home viu alienat, empobrit i
reduït».
L’ambició del projecte narratiu de Pedrolo es
mostra en la voluntat de tocar tots els gèneres temàtics dins de la novel·la, i
també per l’esforç d’introduir dins de la literatura catalana les innovacions
tècniques de la narrativa del segle xx.
Així, Pedrolo va escriure novel·la policíaca —Mossegar-se la cua, Joc
brut—,de ciència-ficció —Mecanoscrit del segon origen—, novel·la
simbòlica, com Totes les bèsties de càrrega i es va acostar a diferents
formes de realisme en novel·les com Balanç fins a la matinada,Cendra
per Martina i M’enterro en els fonaments.
L’obra més ambiciosa de Pedrolo és la sèrie Temps
obert. El protagonista de les onze novel·les d’aquest cicle novel·lístic
parteix sempre de la mateixa situació: Daniel Bastida és un xicot que viu amb
els seus pares i germans en una casa del barri barceloní de Gràcia, que és
bombardejada durant la Guerra Civil. Des d’aquest punt de partida, cada
novel·la de la sèrie explora diferents desenvolupaments narratius —que són
diverses existències del protagonista— i ho fa amb una tècnica cada vegada
diferent.
Manuel de Pedrolo va escriure entre el 1958 i el 1963 un total de tretze
obres teatrals centrades en la temàtica de la llibertat, plantejada des de
diferents angles, i amb coincidències tècniques, formals i estilístiques que
permeten relacionar-les amb l’anomenat teatre de l’absurd. A Cruma
(1957), Pedrolo va plantejar el tema de l’autenticitat de l’home des de
premisses heideggerianes, segons les quals com més autèntic és l’home, més
incapaç es mostra de comunicar-se amb el món exterior. A Homes i No
(1957) va plantejar la rebel·lió d’una parella jove contra el conformisme
heretat, i en peces com Situació bis (1958), Darrera versió per ara
(1958) o L’ús de la matèria (1958), va reflexionar sobre la llibertat
des d’una òptica més genuïnament política i social. Textos com Tècnica de
cambra(1959) i Algú a l’altre cap de peça(1962) se centren sobre
aspectes filosòfics del coneixement del món. Guillem-Jordi Graells ha
assenyalat en totes aquestes obres una sèrie de trets comuns: «Espais tancats
fortament simbòlics i progressivament despullats de referents realistes,
comportaments quotidians però sense servituds descriptives ni anècdotes
ambientals, lògica del llenguatge com a vehicle de la discussió teòrica i de
l’especulació, referències més o menys críptiques a la realitat sociopolítica
envoltant, personatges arquetípics d’actituds o idees més que de psicologies,
atmosfera constant d’angoixa, inquietud, recerca o qüestionament.»
Sorgit de la necessitat d’exposar una situació col·lectiva de repressió, el
teatre de Pedrolo, per tal de burlar la censura franquista, despulla el diàleg
de qualsevol referència que permeta localitzar-ne l’acció: les seues peces no
tenen ni geografia ni història i defugen la reproducció anecdòtica de la
realitat; els personatges són símbols o encarnen actituds que l’autor enfronta
a situacions límit, des d’un plantejament existencialista.
L’aparició del teatre de Pedrolo va coincidir amb la del teatre europeu de
l’absurd, en particular el de Beckett i Pinter. No obstant això, Pedrolo mateix
va desmentir aquest paral·lelisme i va assenyalar que la seua obra és «massa
coherent, massa racional perquè el qualificatiu en qüestió li convingui. La
vida és absurda, això sí, i les situacions en què es troben els meus
personatges en pateixen; ells, però, s’enfronten amb aquestes situacions amb
una lògica força rigorosa; el seu pensament vol introduir l’ordre en el
desordre». Més que el qualificatiu de teatre de l’absurd, Pedrolo reivindicava
per a la seua obra la de teatre de l’abstracte.
Els temes de la mort i de la comunicació entre els homes, l’autenticitat,
el sentit de l’existència i, sobretot, de la llibertat, articulen la seua obra
dramàtica. Ell mateix comentava que el seu teatre «sempre donava voltes entorn
del mateix problema. L’examina, o el presenta, des d’angles diferents i, per
tant, hi va profunditzant, però el problema sempre és, fonamentalment, el de la
llibertat».
