A partir dels anys setanta, es produeix una veritable renovació del teatre
en català. Aquest nou teatre connecta amb el desig de llibertat d’expressió que
es reivindicava en els darreres anys del franquisme. Les transformacions
s’anaren concretant en els punts següents:
- Investigació de
nous espais escènics. Cada espectacle
reclama un espai diferent, és a dir, que no hi pot haver mai un model
d’espai per al teatre. A partir d’ací les companyies de teatre actuals
improvisen espais escènics i sovint representen les obres en places o al
carrer o amb elements del tot insospitats dalt de l’escenari. Per exemple “La
Cubana”, que sovint comença els espectacles fora de l’edifici del teatre o
grups com La Fura dels Baus o els Comediants, que converteixen un estadi
olímpic en un immens teatre. En aquest sentit, destaquen les companyies
teatrals valencianes com ara “Xarxa Teatre”, “Visitants”, “Moma Teatre” i “La
Pavana”.
- Canvi progressiu
del teatre escrit. Hi ha companyies
teatrals que elaboren el text a l’interior del grup. Ja no és l’escriptor
qui escriu el text i la companyia el representa, sinó que la pròpia
companyia s’implica en l’elaboració del text teatral i del muntatge.
Parteixen de la base que un escriptor tancat a sa casa no pot concebre una
obra de teatre perquè, en aquestes circumstàncies, no pot arribar a
conéixer mai tot el funcionament de l’obra, això és, dels actors, dels
decorats, del llenguatge, de les possibilitats de l’espai, del món complet
que representa el teatre. És així com elabora les seues obres una
companyia tan important en la història del teatre com “Els Joglars”.
- Rebuig de la visió massa occidental del teatre. El teatre ja no és paraula, sinó ritual, i darrerament ha augmentat l’interés pel teatre d’Àfrica, del Japó, de la Xina i de tots els països orientals, perquè la visió massa occidentalitzada del món sembla haver entrat en crisi. En aquesta línia, potser la companyia que més ha treballat aquesta nova visió ha estat “Els Comediants”.
És important destacar les noves tècniques experimentals que han incorporat
coma a material escènic. Les tècniques més antigues com el mim (El Tricicle) i
el circ (Comediants) comparteixen cartellera amb obres que es projecten a
l’estil del cinema sobre una pantalla, que de sobte els actors travessen (La
Cubana).
Trobem les tendències següents:
a. Teatre que analitza la realitat a través de l’humor i la ironia. Sergi
Belbel, autèntic referent del teatre a Catalunya.
b. Teatre que analitza la realitat i ens fa reflexionar.
c. Teatre de caire més comercial derivat de la cultura mediàtica de les
telesèries. Jordi Galceran, Carles Alberola i Paco Mir.
En l’àmbit valencià destaca Manuel Molins i, sobretot, Rodolf Sirera que
juntament amb el seu germà, Josep Lluís Sirera, són autors d’obres amb gran
rellevància. Destaca la premiada obra El
verí del teatre (1978), representada arreu del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada