Tema 16: Joan Francesc Mira ha reflexionat en els seus assajos sobre la nostra realitat contemporània. Explica-ho

            Joan Francesc Mira (València, 1939) és un humanista[i] en tot el sentit del terme: va estudiar Filologia Clàssica i es va especialitzar en grec. Interessat per la cultura italiana, és un gran coneixedor de la literatura romànica medieval. L’antropologia cultural el va dur a treballar a diferents universitats americanes. A partir dels anys 70 va iniciar la publicació de la sua obra literària, de traducció, d’investigació humanista i política i periodística. Destaca la seua obra de reflexió sobre la situació de la llengua i del poble valencià.

            Mira ha tractat els seus assajos amb una frescor singular. L’article d’opinió és, en les seus mans, un assaig en miniatura. Ha aprés de Fuster els recursos essencials del gènere: suggereix i argumenta amb gràcia, utilitza molt bé la ironia i és un veritable mestre de l’adjectiu.

            Els coneixements antropològics de l’autor li resulten molt útils per analitzar qüestions fonamentals allà on altres només veuen aspectes superficials. Quan observa un poble, un territori o un costum, Mira compara allò que descriu amb allò que passa al nostre país. Si observa coses que no tenen comparació amb els costums locals ho constata amb enveja, sorpresa, ironia o curiositat.

             Temes com el nacionalisme, la relació entre la cultura i el poder, la creació i l’evolució de els identitats i dels símbols que les conformen, la importància de les llengües per tal de crear la consciència col·lectiva i la possibilitat de manipular tots aquests elements en benefici d’interessos molt concrets, ocupen una part considerable del treball de Mira. L’eix genèric d’aquestes reflexions és la complicada qüestió de la identitat i totes les conseqüències que se’n deriven, especialment el seu ús polític.

            És un escriptor plenament arrelat al país, conscient de les seues virtuts però també de les seues mancances, que observa la societat valenciana amb una mirada madura, enriquida per l’experiència vital, per la lectura i per la seua dedicació a l’escriptura. Els clàssics i l’humanisme, la democràcia i la raó, sustenten la seua forma analítica i reflexiva d’examinar la vida.

Característiques d’assaig:

1. És un gènere literari a mig camí entre la narrativa (literari) i l’argumentació (periodístic).
2. És de tema lliure i sol ser breu.
3. És plenament subjectiu.
4. La finalitat és moralitzadora. Tracta de fer reflexionar el receptor amb temes d’actualitat.
5. Barreja el registre formal neutre i el col·loquial per tal de donar mostra de naturalitat expressiva. 

[451 paraules]

Descarrega't el tema 16 clicant ací.

---

[i] Humanisme: corrent de pensament enfocat en l’ésser humà que va nàixer a Itàlia al segle XV. Una de les concrecions va ser l’estudi dels clàssics grecollatins a partir del segle XVI i que va donar lloc al Renaixement.

Tema 15: La repercussió de l’assaig de Joan Fuster en el context de l’època

            Quan a l’assaig, durant els anys de postguerra i gràcies a Joan Fuster, aquest gènere comença a adquirir importància i se centra al voltant de la reflexió nacional (què som? què volem ser?...). El 1962 apareix Nosaltres els valencians on mitjançant un repàs històric intenta explicar la dificultat de la definició nacional dels valencians.

            Nascut a Sueca el 1922, va viure la guerra i la postguerra. Va estudiar Dret. Autodidacta, va descobrir per ell mateix la situació lingüística. Va aprendre a escriure català llegint el Glossari d’Ors i la seua formació literària prové de la literatura castellana. Als anys 50 conrea la poesia surrealista que ell considera com un fet de joventut.

            Fuster se situa sobretot en l’assaig i està marcada per la curiositat intel·lectual i la varietat temàtica i és d’una altíssima qualitat literària. És un autor de prestigi internacional. És una prosa molt rica, contundent, concisa i breu. Parteix d’una visió humanística. Destaquen obres com Diccionari per a ociosos (1964) i Sagitari (1985).

            L’obra cívica de Fuster ha estat immensa fins al punt que molts dels seus escrits han sigut decisius, sense exagerar, en l’evolució cívica i política del País Valencià més recent. Cap escriptor ha tingut mai tanta influència sobre l’evolució de la consciència nacional en el País Valencià ni tampoc tantes adhesions.

            Tot aquest treball el va elaborar en les condicions adverses de la postguerra: censura, persecució, repressió, manca de llibertats, falta de mitjans, absència d’ambient intel·lectual propi, silenci dels mitjans de comunicació. És aquesta situació a la que fa front Fuster i la que provoca que se centre en l’estudi de la societat valenciana del moment. La universitat, per exemple, estava orientada a diluir la realitat valenciana i catalana.

            La força de la seua personalitat intel·lectual i l’extensió de la seua obra han superat l’àmbit literari i s’han projectat sobre la vida cultural, política i civil valenciana i catalana. Des de la dècada dels seixanta i fins a la seua mort fou una de les figures més representatives i més influents de la cultura del país.

Característiques de la prosa fusteriana:

a.     To irònic.

b.     Presència d’aforismes: és una sentència breu que expressa un pensament complex de forma colpidora i estètica. Es considera un gènere literari i pot aparèixer dins una composició major o com a recull de frases i sentències cèlebres. Es presenta com una veritat absoluta però parteix de la subjectivitat de l’autor i és així com es diferencia de les lleis científiques o similars.

c.     To conversacional: els assaig semblen converses amb el lector i amb els autors que cita.

d.     Modismes populars: expressions col·loquials, prosa espontània i amena.

e.     Abundància d’elements modalitzadors.

f.      Ús de cometes, cursiva, etc.

g.     Interrogacions retòriques que inciten el lector a participar en la reflexió i manifestar l’opinió.

CLASSIFICACIÓ DE LA SEUA OBRA: a banda de la poesia inicial, es pot classificar en tres blocs:

a.     Obra de temàtica humanística i general, com L’home, mesura de totes les coses, Diccionari per a ociosos, o el Diari. En aquests llibres tracta temes que van de la història a la política, passant pels aspectes més diversos de la vida cultural i quotidiana.ç

b.     Obra destinada a reflexionar i a investigar sobre la identitat col·lectiva dels valencians, com Nosaltres els valencians i Viatge pel País Valencià, llibres bàsics per al coneixement de la història, la cultura i els problemes d’identitat nacional de la nostra terra.

c.     Obres de crítica i d’història literàries. Destaquen els estudis dedicats als clàssics medievals valencians com Ausiàs Marc, sant Vicent Ferrer o Roís de Corella, i també els dedicats a autors contemporanis com Joan Pla, Salvador Espriu o Vicent Andrés Estellés. El seu assaig Literatura Catalana contemporània presenta d’una manera profunda i molt intel·ligent un panorama de la literatura catalana des del modernisme fins a la dècada dels seixanta. Fuster, en el pròleg encapçala aquest llibre, remarca que no és un treball d’especialista, sinó les notes d’un “simple lector”. L’estudi és ple d’observacions i d’anàlisis crítiques. La provocació intel·lectual i l’amenitat de les opinions allunya aquest llibre de l’estil dels manual acadèmics.

[692 paraules]

Descarrega't el Tema 15 clicant ací.

Tema 14: Explica l’obra teatral de Josep Ma Benet i Jornet i la seua relació amb el món audiovisual.

            Naix a Barcelona el 1940. És dramaturg, guionista televisiu i autor d’obres que han sigut adaptades al cinema i traduïdes a altres idiomes.

            L’obra de Benet i Jornet és el resultat de diverses influències temàtiques i tècniques. Dins la producció dramàtica podem distingir: realista, mítica, experimental, teatre infantil i, fins i tot, adaptacions.

1. Vessant realista: Iniciat als 60’, planteja problemes individuals i col·lectius. Es basa en tècniques d’origen costumista com el melodrama cinematogràfic o el fulletó radiofònic. Una vella, coneguda olor (1964).

2. Vessant mític: Destaca la Trilogia Drudània (1966-1970), basada en la ciència ficció i en la novel·la d’aventures. Fa unia reflexió del país i la societat occidental.

3. Vessant experimental: Revolta de bruixes (1976).

4. Vessant infantil.

5. Adaptacions: Tant d’autors estrangers (Schiller, Elisabet i Maria) com catalans (Joanot Martorell, Història del virtuós cavaller Tirant lo Blanch).

Quant al món audiovisual, destaca com a guionista i també per la seua aportació a la professionalització de la figura d’aquest. A més va crear un model autòcton de sèries de ficció populars i de qualitat i va difondre d’adaptacions de textos de referència de la literatura catalana per a la televisió com Dins la catedral: Josafat (1976).

En els últims anys ha estrenat diverses obres, una d’elles, Actrius (1996), duta al cinema per ventura Pons i amb la qual va obtenir el Premio Nacional de Teatro 1995.

Ha realitzat diversos guions de televisió entre els qual destaquen la primera sèrie diària de tot el territori espanyol, Poble Nou (1993-94); Rosa (1995-96); Nissaga de poder (1996-98); El cor de la ciutat, Ventdelplà, etc.

La seua obra ha estat traduïda al castellà, francés, anglés, portugués i basc.

Ha obtingut diversos premis importants entre els quals destaquen el Premi Blanquerna de Comunicació 2010 i el Max d’Honor 2010.

[315 paraules]

Descarrega't el Tema 14 clicant ací.

Tema 13: Característiques bàsiques de l'escriptura teatral actual.

A partir dels anys setanta, es produeix una veritable renovació del teatre en català. Aquest nou teatre connecta amb el desig de llibertat d’expressió que es reivindicava en els darreres anys del franquisme. Les transformacions s’anaren concretant en els punts següents:

1. Investigació de nous espais escènics. Cada espectacle reclama un espai diferent, és a dir, que no hi pot haver mai un model d’espai per al teatre. A partir d’ací les companyies de teatre actuals improvisen espais escènics i sovint representen les obres en places o al carrer o amb elements del tot insospitats dalt de l’escenari. Per exemple “La Cubana”, que sovint comença els espectacles fora de l’edifici del teatre o grups com La Fura dels Baus o els Comediants, que converteixen un estadi olímpic en un immens teatre. En aquest sentit, destaquen les companyies teatrals valencianes com ara “Xarxa Teatre”, “Visitants”, “Moma Teatre” i “La Pavana”.

2. Canvi progressiu del teatre escrit. Hi ha companyies teatrals que elaboren el text a l’interior del grup. Ja no és l’escriptor qui escriu el text i la companyia el representa, sinó que la pròpia companyia s’implica en l’elaboració del text teatral i del muntatge. Parteixen de la base que un escriptor tancat a sa casa no pot concebre una obra de teatre perquè, en aquestes circumstàncies, no pot arribar a conéixer mai tot el funcionament de l’obra, això és, dels actors, dels decorats, del llenguatge, de les possibilitats de l’espai, del món complet que representa el teatre. És així com elabora les seues obres una companyia tan important en la història del teatre com “Els Joglars”.

3. Rebuig de la visió massa occidental del teatre. El teatre ja no és paraula, sinó ritual, i darrerament ha augmentat l’interés pel teatre d’Àfrica, del Japó, de la Xina i de tots els països orientals, perquè la visió massa occidentalitzada del món sembla haver entrat en crisi. En aquesta línia, potser la companyia que més ha treballat aquesta nova visió ha estat “Els Comediants”.

És important destacar les noves tècniques experimentals que han incorporat coma a material escènic. Les tècniques més antigues com el mim (El Tricicle) i el circ (Comediants) comparteixen cartellera amb obres que es projecten a l’estil del cinema sobre una pantalla, que de sobte els actors travessen (La Cubana).

Trobem les tendències següents:

a.    Teatre que analitza la realitat a través de l’humor i la ironia. Sergi Belbel, autèntic referent del teatre a Catalunya.

b.    Teatre que analitza la realitat i ens fa reflexionar.

c.    Teatre de caire més comercial derivat de la cultura mediàtica de les telesèries. Jordi Galceran, Carles Alberola i Paco Mir.

En l’àmbit valencià destaca Manuel Molins i, sobretot, Rodolf Sirera que juntament amb el seu germà, Josep Lluís Sirera, són autors d’obres amb gran rellevància. Destaca la premiada obra El verí del teatre (1978), representada arreu del món.

[484 paraules]

Descarrega't el Tema 13 clicant ací.

Tema 12: Descriu els aspectes més importants de l'obra de Manuel de Pedrolo

 L'obra de Manuel de Pedrolo és una de les més extenses i variades de la literatura catalana contemporània. Amb més d'un centenar de títols publicats, Pedrolo ha cultivat pràcticament tots els gèneres literaris (bàsicament la novel·la, però també llibres de versos, obres de teatre, contes i articles) i ha treballat amb una gran multiplicitat de temes i tècniques. Com ha indicat Josep Iborra, «Pedrolo multiplica els temes, les situacions i els personatges» perquè per a ell «la novel·la és un instrument per a investigar les possibilitats de l'home, les alternatives possibles, per tal de posar en evidència -de denunciar, en definitiva- el món real en què l'home viu alienat, empobrit i reduït».

L’ambició del projecte narratiu de Pedrolo es mostra en la voluntat de tocar tots els gèneres temàtics dins de la novel·la, i també per l’esforç d’introduir dins de la literatura catalana les innovacions tècniques de la narrativa del segle xx. Així, Pedrolo va escriure novel·la policíaca —Mossegar-se la cua, Joc brut—,de ciència-ficció —Mecanoscrit del segon origen—, novel·la simbòlica, com Totes les bèsties de càrrega i es va acostar a diferents formes de realisme en novel·les com Balanç fins a la matinada,Cendra per Martina i M’enterro en els fonaments.

L’obra més ambiciosa de Pedrolo és la sèrie Temps obert. El protagonista de les onze novel·les d’aquest cicle novel·lístic parteix sempre de la mateixa situació: Daniel Bastida és un xicot que viu amb els seus pares i germans en una casa del barri barceloní de Gràcia, que és bombardejada durant la Guerra Civil. Des d’aquest punt de partida, cada novel·la de la sèrie explora diferents desenvolupaments narratius —que són diverses existències del protagonista— i ho fa amb una tècnica cada vegada diferent.

Manuel de Pedrolo va escriure entre el 1958 i el 1963 un total de tretze obres teatrals centrades en la temàtica de la llibertat, plantejada des de diferents angles, i amb coincidències tècniques, formals i estilístiques que permeten relacionar-les amb l’anomenat teatre de l’absurd. A Cruma (1957), Pedrolo va plantejar el tema de l’autenticitat de l’home des de premisses heideggerianes, segons les quals com més autèntic és l’home, més incapaç es mostra de comunicar-se amb el món exterior. A Homes i No (1957) va plantejar la rebel·lió d’una parella jove contra el conformisme heretat, i en peces com Situació bis (1958), Darrera versió per ara (1958) o L’ús de la matèria (1958), va reflexionar sobre la llibertat des d’una òptica més genuïnament política i social. Textos com Tècnica de cambra(1959) i Algú a l’altre cap de peça(1962) se centren sobre aspectes filosòfics del coneixement del món. Guillem-Jordi Graells ha assenyalat en totes aquestes obres una sèrie de trets comuns: «Espais tancats fortament simbòlics i progressivament despullats de referents realistes, comportaments quotidians però sense servituds descriptives ni anècdotes ambientals, lògica del llenguatge com a vehicle de la discussió teòrica i de l’especulació, referències més o menys críptiques a la realitat sociopolítica envoltant, personatges arquetípics d’actituds o idees més que de psicologies, atmosfera constant d’angoixa, inquietud, recerca o qüestionament.»

Sorgit de la necessitat d’exposar una situació col·lectiva de repressió, el teatre de Pedrolo, per tal de burlar la censura franquista, despulla el diàleg de qualsevol referència que permeta localitzar-ne l’acció: les seues peces no tenen ni geografia ni història i defugen la reproducció anecdòtica de la realitat; els personatges són símbols o encarnen actituds que l’autor enfronta a situacions límit, des d’un plantejament existencialista.

L’aparició del teatre de Pedrolo va coincidir amb la del teatre europeu de l’absurd, en particular el de Beckett i Pinter. No obstant això, Pedrolo mateix va desmentir aquest paral·lelisme i va assenyalar que la seua obra és «massa coherent, massa racional perquè el qualificatiu en qüestió li convingui. La vida és absurda, això sí, i les situacions en què es troben els meus personatges en pateixen; ells, però, s’enfronten amb aquestes situacions amb una lògica força rigorosa; el seu pensament vol introduir l’ordre en el desordre». Més que el qualificatiu de teatre de l’absurd, Pedrolo reivindicava per a la seua obra la de teatre de l’abstracte.

Els temes de la mort i de la comunicació entre els homes, l’autenticitat, el sentit de l’existència i, sobretot, de la llibertat, articulen la seua obra dramàtica. Ell mateix comentava que el seu teatre «sempre donava voltes entorn del mateix problema. L’examina, o el presenta, des d’angles diferents i, per tant, hi va profunditzant, però el problema sempre és, fonamentalment, el de la llibertat».

[751 paraules]

Descarrega't el Tema 12 clicant ací.

Tema 11: Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70.

            La Guerra Civil i la postguerra impliquen un colp molt dur per al teatre, perquè la prohibició de la llengua és un gran obstacle per a l’escena. La poesia pot sobreviure de manera clandestina, però el teatre necessita el suport del públic i inversions econòmiques, que resulten del tot impossibles. L’escena comercial estava dominada llavors per companyies madrilenyes que representaven en castellà. També la forma emergent d’un nou art, el cinema, va substituir progressivament els escenaris per les pantalles.

Fins el 1946 va estar prohibida la representació de teatre en català i la represa fou molt lenta i, més encara al País Valencià. D’entrada es permeten representacions de sainets tradicionals i muntatges sobre autors morts de postguerra (Frederic Soler, Àngel Guimerà). Però no obres noves o traduccions, per por a les noves idees que es pogueren introduir.

La situació del teatre va millorar a finals dels anys 50 i a principis dels 60, en relació a l’època de postguerra. En alguns cercles universitaris començaren a aparèixer grups de teatre independent i col·lectius, que incorporaren els corrent teatrals europeus i realitzaren una gran tasca pedagògica. En el cas de l’Agrupació d’Art Dramàtic de Barcelona (ADB), creada el 1955, que va estrenar en català, a pesar de les nombroses dificultats i traves administratives, obres d’autors clàssics com Shakespeare i Txèkhov. L’ADB va recuperar també els nostres clàssics contemporanis i promocionà un grup de dramaturgs, actius en aquell moment, Salvador Espriu, per exemple, posà en cartell Antígona, en la qual reflexionava sobre els problemes morals que provoquen les guerres. Joan Brossa inicià un teatre experimental avantguardista, i Manuel de Pedrolo portà a l’escenari el desconcert de l’ésser humà en un teatre d’arrel existencialista relacionat amb el teatre de l’absurd.

Quan l’ADB va desaparèixer el 1963, l’Escola d’Art Dramàtic d’Adrià Gual ja n’havia agafat el testimoni i el premi de teatre “Josep Maria de Sagarra” va servir de plataforma per a una altra fornada de dramaturgs.

Els corrents que més van influir en el teatre català independent van ser:

1. El teatre èpic, de Bertold Brecht.
2. El teatre document, de Peter Weiss.

Veiem aquestes influències en les obres de Maria Aurèlia Campmany, en l’obra El retaule del flautista, de Jordi Teixidor i en les primeres obres de Josep Maria Benet i Jornet.

 També en les dècades dels 60 i 70 van aparèixer a Catalunya alguns grups que realitzaven espectacles de creació col·lectiva, en els quals van introduir noves tècniques dramàtiques. Els Joglars, Els Comediants, Dagoll Dagom, Tricicle i la Fura dels Baus. En l’actualitat, aquests grups teatrals catalans han assolit grans èxits internacionals amb noves produccions d’acord amb els nous temps fins al punt d’esdevenir un referent i una gran influència en l’escena teatral internacional.

També a les terres valencianes s’esdevingué el mateix que a Catalunya en aquelles dècades: Carnestoltes, El Rogle, Teatre 49, Pluja o La Cassola. Per desgràcia, alguns d’aquest grups valencians ja han desaparegut.

 En les dècades posteriors, amb la democràcia, s’han creat algunes institucions teatrals que han millorat i han consolidat la infraestructura del nostre teatre.

Com a exemple de les dificultats, podem veure les condicions que s’exigia per a representar “ els pastorets” de les festes de Nadal.

a. Que un ejemplar sea previamente remitido al Gobierno Civil.

b. Que la representación no constituya espectáculo público, por consiguiente que no se verifique en locales habitualmente destinados a cine, teatros, bailes ni sociedades recreativas en general, y que la entrada no se pague directa ni indirectamente.

c. Que dicha representación revista un exclusivo caràcter religioso-familiar.

Amb l’aplicació d’aquestes condicions, difícilment es pot parlar d’un autèntic teatre. Durant anys, l’únic teatre en català foren les representacions en parròquies o en domicilis particular.

ELS JOGLARS: Grup de mims creat el 1962 per Albert Boadella. A poc a poc, va incorporant la paraula i les efectes sonors. Els seus muntatges solen ser polèmics ja que no abandonen mai la crítica dels valors socialment més admesos: la pàtria, la religió, la família, l’exèrcit, la política, l’esport...  El seu esperit crític i agosarat els ha costat no pas pocs maldecaps. El primer i més greu d'ells succeí quan el director de la companyia, Albert Boadella, fou detingut i empresonat durant vuit dies, el desembre de 1977, per la representació de l'obra "La Torna", en un moment on Espanya transitava de la dictadura cap a la democràcia. Rere la restauració monàrquica, el fet que Boadella mai amagarà les seves simpaties pel PSOE suposà a Els Joglars el vet de diverses televisions públiques: en TV3 sota el govern de Pujol a Catalunya, i a TVE sota el govern d'Aznar. Així mateix han estat declarats "non grats" en diversos municipis. En l'any 2003 Els Joglars estrenà el seu primer llargmetratge cinematogràfic escrit, dirigit i interpretat per la companyia, i produït per José Vicente Gomez: "Bon viatge Excel·lència", una àcida i caricaturesca visió dels darrers dies del dictador Franco. La pel·lícula no fou exhibida per les grans cadenes espanyoles de cinemes.

 

ELS COMEDIANTS: Fundats el 1972 per Joan Font. Es dediquen al teatre de carrer i de festa. Els seus muntatges més coneguts han estat “Plou i fa sol”, “Sol solet”, “Dimonis”, “La nit”...

 

DAGOLL DAGOM: El 1977 amb “No hablarás en clases”, obra que disseccionava les maneres de l’escola del franquisme i fou, en un primer  moment, prohibida i després mutilada per la censura.

 

LA FURA DELS BAUS: és una companyia catalana de teatre iniciada a Moià l'any 1979. Amb el seu espectacle Accions, es donaren a conèixer als anys vuitanta com a proposta diferenciada que cercava elements escènics innovadors, accentuant un sentit col·lectiu de la creació teatral. Han creat al seu voltant una llegenda d'enfants terribles i començaren a actuar en cercaviles. Funcionen com a una cooperativa anarquista, ells mateixos es fan els decorats i preparen les màquines de so, sovint bons exemples d’escombraria urbana reciclada. Fan un teatre sense text que integra música, ombres, moviments i expressió corporal en escenaris anticonvencionals (ruïnes, naus industrials, edificis en construcció)... Pretenen sempre trencar la passivitat del públic amb imatges plàstiques molt expressives i agressives que els han donat un enorme ressò com a un dels grups més innovadors del panorama internacional. Són considerats com a grup de teatre postindustrial, barregen radical dance, elements sadomasoquistes, poesia i humor. Inicialment actuaven preferentment en pàrquings, presons, places i fins i tot en una funerària. Les obres tenien un to amazònic i apocalíptic, teatre directe d'arrels urbanes i gran impacte visual.

Descarrega't el Tema 11 clicant ací.

Tema 10: La poesia de Miquel Martí i Pol ha aconseguit un gran ressò social. Explica-ho i raona-ho.

 

L'Elionor, poema que narra la difícil situació durant la postguerra

focalitzada en la figura d'una dona, l'Elionor. Brillant!!!

Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929-2003) és el poeta més llegit i popular de les darreres dècades a Catalunya. El seu to popular el feia accessible a tots els públics sense perdre el favor de la crítica ni les instàncies acadèmiques. La seua constant referència a la situació social i nacional catalana havien fet que molts dels seus poemes foren sistemàticament citats per polítics i altres dirigents socials, mentre que molts cantants, com Lluís Llach, havien posat música a les seues creacions, cosa que ha contribuït encara més a la seua popularització.

Nascut en el si d’una família obrera. El seu pare era manyà. A causa de la precària situació econòmica de la família, als 14 anys va començar a treballar com a comptable.

L’any 1972 va suposar un canvi en l’orientació literària del poeta a causa d’una esclerosi múltiple que el va obligar a restar molt de tremps tancat a casa, la qual cosa va propiciar la creació de tot un món poètic amb un llenguatge senzill, directe, pròxim i ple de tendresa.

La poesia de Martí i Pol esdevé una reflexió sobre les limitacions humanes, sempre a partir de cinc grans temes: la por, la mort, la solitud, el dolor i el destí. Amb el pas del temps tractarà també la poesia amorosa i també la de caràcter nacionalista. Així s’explica el compromís social, cívic i polític del poeta amb el poble.

Poesia i vida són dos elements que van absolutament lligats en la seua obra. Entén la poesia com “l’expressió de l’experiència viscuda”. La seua poesia emociona i suggereix més que intenta convèncer el lector. Els seus poemes reflecteixen totes les etapes del poeta: la reflexió metafísica, la poesia realista i compromesa, la malaltia i la seua superació, el compromís nacional, el pas del temps i el balanç de vida.

La seua poesia fon un temps interior, personal i subjectiu, amb un temps obert, exterior i social. La suma d'aquestes dues veus configuren en un tot la seua poesia, que ha evolucionat i ha oscil·lat segons les vicissituds de la seua biografia personal i els canvis i les transformacions de la societat catalana.

Poeta consolidat ja el 1955, expressa un gran interés pels problemes socials i quotidians de la gent durant els difícils temps de postguerra. Participa en actes de denúncia social i organitza accions reivindicatives contra el règim dictatorial.

En conclusió, destaquem de Martí i Pol la seua dimensió social, intimista i la d’un compromís inequívoc amb el país, amb les aspiracions de construir un poble lliure, just i solidari.

Miquel Martí i Pol, poeta compromés amb la vida, ha construït la seua experiència biogràfica i poètica sobre tres grans valors humans: la sinceritat, l'autenticitat i la solidaritat.

El 1997 el Parlament català va reclamar per a Martí i Pol el premi Nobel, amb l’aval de 400 ajuntaments. Alguns dels seus llibres s’han traduït a l’anglès, l’asturià, el castellà, l’eslovè, el francès i l’italià.

[426 paraules]

http://www.tv3.cat/videos/220839526/Miquel-Marti-i-Pol-i-Lluis-Llach#

http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=691

Descarrega't el Tema 10 clicant ací.

Tema 9: Descriu les característiques bàsiques de la poesia actual

Poema visual de Joan Brossa

            Considerem poesia actual la que es fa a partir dels anys 70 fins als nostres dies. El fet bàsic, des del punt de vista literari, és el rebuig a la poesia que es feia als anys 60, marcada pel realisme, pel compromís social i polític i la denúncia al règim franquista, de producció senzilla i vinculada a la Nova Cançó.

            En la poesia actual ens trobem amb tot el contrari: defugen del compromís polític i la poesia esdevé un objecte literari personal i estètic, és a dir, un instrument amb el qual gaudir del sentits.

Al començament de la dècada dels 70 es recuperà l'obra de J. V. Foix i es publicaren dos llibres cabdals que superaren el realisme i inclinaren la poesia catalana de les darreres dècades cap al simbolisme i l'experimentalisme: Els Miralls (1970), de Pere Gimferrer, i Poesia rasa (1970), de Joan Brossa.

Les característiques d’aquesta nova poesia no-realista, que en pocs anys es convertí en hegemònica, presentà les característiques següents:

a.    Nova visió de la poesia: la pretensió del poeta se centra en la retòrica i en la bellesa més que en el missatge.

b.    Pràctica rebel: connectant amb pràctiques d'escriptura que havien conformat la història de la poesia del segle XX —el simbolisme, l'avantguardisme, el surrealisme, etc.—, la poesia es considerà com un discurs autònom, contrari a la lògica del realisme.

c.    Nous valors de la paraula poètica: la paraula poètica deixà de ser utilitzada per a narrar i passa a suggerir, a evocar, a ser imaginativa i ambigua.

d.    La poesia, eina d'investigació: la poesia es considerada de nou com una eina d'investigació de la subjectivitat del poeta, com un camí d'accés al món de les idees i de la intimitat, relacionades amb el món oníric.

Aquesta generació reivindica poetes com Josep Carner, J. V. Foix, Joan Brossa i Gabriel Ferrater. Podem trobar tres línies poètiques:

1.    Al voltant del realisme: es continua la tradició realista, però, predomina una poesia intensa (intimisme, erotisme, imaginació i onirisme). Els poemes volen suggerir i evocar emocions i sensacions en el lector. Que senta el poder d’imaginar. Destaca Lluís Alpera, Marta Pessarrodona, entre altres.

2.    Al voltant del retoricisme: recupera les formes retòriques i mètriques clàssiques i tradicionals. Importa més la forma que el contingut. Tot el contrari que la poesia reivindicativa dels anys 60. Destaca Josep Piera, Gaspar Jaén i Marc Granell.

3.    Al voltant de l’experimentació: reprén les avantguardes de principis del segle XX i hi afig noves tendències culturals com el rock, el cinema i la fotografia. Hi ha un desig de ser moderns i universals. Destaca Joan Brossa i J. V. Foix.

Durant els anys 80 la poesia continua si fa no fa els mateixos paràmetres. Els poetes elaboraren una visió de la realitat des del “jo”, a través de la suma de vivències personals, i conceben la poesia com a expressió de la pròpia intimitat i com a formulació d’experiències personals. Definitivament s'acceptà el mestratge de tots els grans poetes del s. XX: Foix, Brossa, Ferrater, Carner, Espriu, Estellés, Pere Quart.

Als anys 90 i 2000 abandonaren la idea d'actuar com a memòria col·lectiva o com a impulsors de la transformació social. Si bé, continua la intimitat també apareix un fort escepticisme, potser pel impactes de fets socials com la guerra dels Balcans i la d’Irak, que van  mostrar un mon no tan agradable i just.

 
[485 paraules]

Descarrega't el Tema 9 clicant ací.

Tema 8: Explica les característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu

Clica per veure una entrevista

Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, Girona, 1913-Barcelona 1985) va ser un poeta, dramaturg i novel·lista català. Després de la Guerra Civil es va produir el gran impacte de l’autor com a poeta. És una autor que s’aparta pràcticament de la societat, la qual cosa fa que la seua poesia siga íntima i personal, i, de caràcter existencial.

L'obra d'Espriu té una gran singularitat. La riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i de fonts (és un intel·lectual, gran coneixedor de la cultura clàssica i la mitologia), la capacitat per a descriure en termes transcendents (destí, mort, fugacitat del temps, existència humana) la història col·lectiva, han fet que siga considerada com una de les més importants de la literatura catalana del segle XX.

Atenent als gèneres conreats, la narrativa és el gènere preferit en l’etapa inicial. El teatre és una reflexió sobre la nostra cultura i la nostra realitat política a través dels mites clàssics, com en Antígona (1939) que tracta de la guerra civil, basant-se en la tragèdia de Sofocles. I, la poesia ocupa el lloc primordial en la seua producció literària a partir de la guerra. Es caracteritza per la complexitat temàtica de temes universals com el destí de l’home, la justícia i la llibertat. En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Espriu va evocar el món destruït per la guerra que identificava amb la mítica Sinera (Arenys de Mar).

 Amb la poesia, Espriu, elabora un camí d'interiorització que culmina amb l'experiència mística de Final del laberint, on Espriu considera que Déu es comporta com un cec respecte a la humanitat. La posició mística de Final del laberint canvià en La pell de brau (1960), sens dubte el llibre de més ressonància de l'autor. La poesia d'Espriu, considerada metafísica fins llavors, va ser qualificada com a realista.

Pel que fa a les característiques, l’obra d’Espriu se sustenta en una idea global i coherent que veiem a través dels temes següents:

a.    La mitologia egípcia. Osiris, déu dels morts, simbolitza l’eterninat i la resurrecció.

b.    La Bíblia i la tradició jueva. Converteix en símbols la llum, la simetria i els números.

c.    La mitologia grega. D’on agafa mites i els adapta a la realitat.

d.    La teologia “negativa”. Mostra a Déu com a inaccessible i apartat del món.

e.    Literatura barroca. Desolació i lucidesa.

Quant a la temàtica, el tema constant és la mort. Per a ell, la mort és la realitat última de l’Home: sabent que morim és quan ens adonem que la vida té sentit.

 Referent a la poesia, distingim tres blocs:

 

a.    Poesia satírica (ridiculitza els defectes i vicis de l’home). Des de la sàtira i la ironia ens diu que les persones són titelles davant la mort.

b.    Poesia elegíaca (trista). El poeta representa la desolació davant la mort i la fugacitat del temps (alba, vespre, nit) esdevenen símbols.

c.    Poesia ètica i cívica. Compromís social amb el seu país. El poeta reclama la màxima dignitat per a viure i gaudir de la vida, a causa de la seua fugacitat.

Finalment, cal dir que Espriu concep la seua obra com a un tot, on poesia, teatre i narrativa es relacionen mútuament. Tenia un domini extraordinari de la llengua i mostra una gran varietat de recursos retòrics. Fugia de l’espontaneïtat i perseguia la perfecció.

La gran ressonància que li va proporcionar el fet que els seus poemes foren musicats i cantats per Raimon (Cançons de la roda del temps, 1966) va contribuir a la popularització d'una obra que es llegí, fins a pràcticament la mort del poeta, en clau

patriòtica i de consciència moral i nacional de la societat catalana.

[566 paraules]

Descarrega't el Tema 8 clicant ací.