 |
| Clica damunt de la imatge per veure un vídeo sobre la seua vida |
La producció literària de Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Romanyà de
la Selva, 1983), en efecte, està profundament vinculada a la seua biografia,
marcada pels esdeveniments culturals i polítics que va viure (experiències
personals). La seua obra travessa un dels eixos de la literatura moderna occidental, ja que es fa
contemporània a partir de l'experiència de la guerra i, molt en particular, de
l'exili (exterior, París).
Les novel·les de Mercè Rodoreda són les grans novel·les de la literatura
catalana moderna. Com va succeir amb tots els autors de la seua generació, la
seua obra està marcada per la Guerra Civil espanyola –una guerra que trencà
vides, amors i famílies i que conduí a la infelicitat, la destrucció i al
desarrelament de l'exili. L'experiència de l'exili amplia els límits del
realisme literari, que de cap mode són suficients per a llegir a Rodoreda, per
a compartir la memòria del món des del que ens parlen els seus llibres, els
seus personatges, encara que l'obra de Rodoreda és també una reflexió sobre la
feminitat i l'amor (personatges femenins).
L’experiència de la guerra capgirà profundament la vida de la jove
periodista que entre 1933 i 1934 feia periodisme polític, publicava
interessants entrevistes a literats del moment i escrivia les primeres
novel·les, que no són les que li han donat fama. Però la guerra representà per
a ella el començament del seu verdader jo
narratiu, el d’Aloma (1938), una novel·la de joventut d'inspiració
autobiogràfica que l'autora reescriurà completament trenta anys més tard.
Aparentment, la novel·la que li va donar fama, La plaça del Diamant (1962),
no té res a veure amb l'exili, perquè la protagonista, Colometa, forma part,
precisament, de la massa anònima que no es va exiliar. No obstant això, la
novel·la va ser el resultat de les experiències vitals, intel·lectuals,
polítiques i d'aprenentatge literari que Mercè Rodoreda va fer pas a pas, ja
que va haver de viure durant bona cosa d’anys, primer a diverses poblacions de
França, treballant com a costurera, i després a Ginebra.
En els seus contes, i també en les seues últimes novel·les (1980: Viatges
i flors; 1980: Quanta, quanta guerra...; 1986: La mort i la
primavera), apareix un ventall extraordinari d'exiliats, soldats i gent
desprotegida que parlen en terra de ningú. Rodoreda utilitza molt la primera
persona, el monòleg i el monòleg interior en particular.
L'exili travessa tota l'obra
rodorediana i li dóna sentit. Torna a publicar després de l’exili. A Ginebra
duia entre mans, al mateix temps, les primeres versions del que amb el temps
seran les novel·les de maduresa com La plaça del Diamant (1962), Jardí
vora el mar (1967), Mirall trencat (1974), i La mort i la
primavera (1986). Entre aquestes opcions, als anys cinquanta va optar per
escriure la Plaça del Diamant: una opció literària que li va permetre
usar l'exili com a territori de reconstrucció de la memòria narrativa.
A causa de l’exili, en el terreny personal, Mercè Rodoreda va emprar la
llibertat d'alterar el concepte de la família i de maternitat. En el terreny
creatiu, es va donar una gran llibertat creativa sense pensar en l'èxit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada