La poesia catalana
ha estat el gènere que ha assolit en la literatura contemporània un nivell més
alt d’excel·lència. És el gènere més representatiu per a manifestar l’essència
nacional (terra, llibertat, lluita, pàtria, llengua, unitat lingüística,
problemes socials, etc.). A més, les dificultats editorials que presenten la
narrativa i el teatre potencien aquest fet.
Cal dir també que després
dels primers anys de postguerra (40-60), va tenir lloc un segon període en la
dècada dels seixanta en què fou possible construir una infraestructura cultural
elemental: aparegueren les primeres editorials[1] i també les primeres
revistes literàries valencianes de postguerra[2].
La poesia de
postguerra segueix tres línies bàsiques:
1.
Poesia que
continua la tradició simbolista dels anys anteriors amb autors com Carles
Riba i Josep Carner. Tant en aquests autors, com els joves, que han viscut la
guerra, l’exili i la postguerra, s’hi detecta l’angoixa i el malestar
de la situació viscuda que deriva cap a una poesia de tipus existencialista.
El
moviment simbolista i, concretament,
el llenguatge simbòlic és un llenguatge en el qual els sentiments i els pensaments
s’expressen com si foren esdeveniments del món exterior (l’incendi d’una casa
pot representar la por, l’angoixa, etc.). Amb aquest llenguatge s’expressen els
somnis, els contes i els mites.
El
moviment existencialista és inconformista,
filosòfic i literari que atorgava prioritat als temes derivats de la relació de
la persona humana amb la realitat més crua i tangible, i reflectia l'angoixa de
viure en un món absurd. Alguns dels poetes valencians que ubiquem en el «Grup
poètic de postguerra»[3] (1943-1960) es mogueren
entre el simbolisme intimista i el sentiment existencialista, i escrigueren
poemes que responien a les característiques següents:
a.
Allunyament de la realitat.
b.
Discurs reflexiu relacionat amb el dolor, la mort i l'absurd del món i de la vida.
c.
Punts de vista religiosos i humanistes.
2.
Poesia que
continua la línia de les avantguardes a inicis del segle XX. Poetes com Josep
Palau i Fabre i Joan Brossa continuen aquesta línia amb una poesia totalment
rupturista amb les concepcions literàries i amb el llenguatge tradicional. De
tots els moviments d’avantguarda el més seguit serà el surrealisme, amb
l’explotació de les imatges oníriques.
3.
Poesia que
continua les línies del realisme. Es tracta d’una poesia de denúncia política
i de protesta social, que s’expressa en un llenguatge senzill i planer,
defugint las retòrica i cercant una comunicació directa amb el lector. Entenien
la poesia com a expressió de la realitat quotidiana. Aquesta poesia apareix a
causa de la situació de postguerra i, concretament, de la situació social i
política viscuda. Destaca Vicent Andrés Estellés i Martí i Pol, però també
participen autors de generacions anteriors com Pere Quart i Salvador Espriu.
Aquesta poesia s’anomena “realisme històric” o “realisme social”.
En sintonia amb la
poesia realista, la Nova Cançó es va convertir en un
fenomen de masses. Tingué com a objectiu recuperar l'ús públic de l'idioma a
través de la nova música popular i divulgar, burlant la censura, missatges de
continguts antifranquistes i d'orientació nacional. Raimon, a partir de la seua
primera cançó (1959: Al vent, escrita el mateix any de la mort del gran
poeta simbolista Carles Riba) es convertí en el cantant més emblemàtic i les
seues cançons assoliren un gran impacte social.
En conclusió, el
poeta simbolista i existencialista de la dècada dels 50
tractava de suggerir la realitat a través de l'evocació simbòlica,
distanciant-se de la realitat immediata, en què predominava la metàfora, el símbol
i el rigor formal. Però els joves poetes de començaments dels 60, en
contraposició als postulats de la generació precedent, s'adscrigueren a
l'estètica realista.
La poesia realista
dels anys 60 té les característiques següents, segons veiem al pròleg de Poesia catalana del segle XX (1963) de
Josep Ma Castellet i Joaquim Molas.
- Actitud
social del poeta:
deixà de sentir-se una espècie d'elegit, un il·luminat o un solitari i
passà a considerar-se una persona corrent més, solidari amb la resta, un
home entre els hòmens.
- Sobre
l'experiència poètica:
l'acte d'escriure deixà de ser una labor intimista per a ser una
experiència compartida amb els lectors, amb el conjunt de la societat.
Funció social de la poesia.
- Mètode
d'“inspiració”:
la reflexió del poeta sorgia de l'experiència real i no de la inspiració.
- Un
llenguatge nou:
el discurs poètic deixà de ser abstracte, per a passar a ser concret. El
llenguatge adquireix un to directe i fins i tot col·loquial.
- El
protagonista del poema:
l'heroi de la nova poesia passà a ser una persona corrent, immersa en
l'anonimat de la vida quotidiana.
- L'objectiu
de la poesia:
la poesia assolí una funció social, amb l'objectiu d'enriquir la persona
humana i alliberar-la de tota mena d'alienacions i d'opressions.
- El
destinatari:
qualsevol lector es convertí en destinatari de la poesia realista; els
receptors deixaren de ser persones cultes amb formació literària.
[1] Torre:
1943-1966; Lletres Valencianes: 1948-1956; “Revista Valenciana de Filologia”:
1951; L'Estel: segona època, 1962.
2 Esclat (1948),
editada per l'editorial Torre; Mediterráneo (1943-1948); Verbo (1946-1953),
fundada i dirigida per Josep Albi i Joan Fuster, s'edità a Alacant,
principalment en castellà; Sicània (1958-1959); Mijares (1951-1961);
Gorg (1969-1972).
3 Més
simbolistes foren Xavier Casp, Joan Valls Jordà, Matilde Llòria, Emili Roca
Salvador, Josep Mascarell Gosp. I més inconformistes i existencialistes Joan
Fuster, Vicent Andrés Estellés, Jaume Bru i Vidal, Maria Beneyto, Francesc de
Paula Burguera, Rafael Villar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada