Tema 11: Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70.

            La Guerra Civil i la postguerra impliquen un colp molt dur per al teatre, perquè la prohibició de la llengua és un gran obstacle per a l’escena. La poesia pot sobreviure de manera clandestina, però el teatre necessita el suport del públic i inversions econòmiques, que resulten del tot impossibles. L’escena comercial estava dominada llavors per companyies madrilenyes que representaven en castellà. També la forma emergent d’un nou art, el cinema, va substituir progressivament els escenaris per les pantalles.

Fins el 1946 va estar prohibida la representació de teatre en català i la represa fou molt lenta i, més encara al País Valencià. D’entrada es permeten representacions de sainets tradicionals i muntatges sobre autors morts de postguerra (Frederic Soler, Àngel Guimerà). Però no obres noves o traduccions, per por a les noves idees que es pogueren introduir.

La situació del teatre va millorar a finals dels anys 50 i a principis dels 60, en relació a l’època de postguerra. En alguns cercles universitaris començaren a aparèixer grups de teatre independent i col·lectius, que incorporaren els corrent teatrals europeus i realitzaren una gran tasca pedagògica. En el cas de l’Agrupació d’Art Dramàtic de Barcelona (ADB), creada el 1955, que va estrenar en català, a pesar de les nombroses dificultats i traves administratives, obres d’autors clàssics com Shakespeare i Txèkhov. L’ADB va recuperar també els nostres clàssics contemporanis i promocionà un grup de dramaturgs, actius en aquell moment, Salvador Espriu, per exemple, posà en cartell Antígona, en la qual reflexionava sobre els problemes morals que provoquen les guerres. Joan Brossa inicià un teatre experimental avantguardista, i Manuel de Pedrolo portà a l’escenari el desconcert de l’ésser humà en un teatre d’arrel existencialista relacionat amb el teatre de l’absurd.

Quan l’ADB va desaparèixer el 1963, l’Escola d’Art Dramàtic d’Adrià Gual ja n’havia agafat el testimoni i el premi de teatre “Josep Maria de Sagarra” va servir de plataforma per a una altra fornada de dramaturgs.

Els corrents que més van influir en el teatre català independent van ser:

1. El teatre èpic, de Bertold Brecht.
2. El teatre document, de Peter Weiss.

Veiem aquestes influències en les obres de Maria Aurèlia Campmany, en l’obra El retaule del flautista, de Jordi Teixidor i en les primeres obres de Josep Maria Benet i Jornet.

 També en les dècades dels 60 i 70 van aparèixer a Catalunya alguns grups que realitzaven espectacles de creació col·lectiva, en els quals van introduir noves tècniques dramàtiques. Els Joglars, Els Comediants, Dagoll Dagom, Tricicle i la Fura dels Baus. En l’actualitat, aquests grups teatrals catalans han assolit grans èxits internacionals amb noves produccions d’acord amb els nous temps fins al punt d’esdevenir un referent i una gran influència en l’escena teatral internacional.

També a les terres valencianes s’esdevingué el mateix que a Catalunya en aquelles dècades: Carnestoltes, El Rogle, Teatre 49, Pluja o La Cassola. Per desgràcia, alguns d’aquest grups valencians ja han desaparegut.

 En les dècades posteriors, amb la democràcia, s’han creat algunes institucions teatrals que han millorat i han consolidat la infraestructura del nostre teatre.

Com a exemple de les dificultats, podem veure les condicions que s’exigia per a representar “ els pastorets” de les festes de Nadal.

a. Que un ejemplar sea previamente remitido al Gobierno Civil.

b. Que la representación no constituya espectáculo público, por consiguiente que no se verifique en locales habitualmente destinados a cine, teatros, bailes ni sociedades recreativas en general, y que la entrada no se pague directa ni indirectamente.

c. Que dicha representación revista un exclusivo caràcter religioso-familiar.

Amb l’aplicació d’aquestes condicions, difícilment es pot parlar d’un autèntic teatre. Durant anys, l’únic teatre en català foren les representacions en parròquies o en domicilis particular.

ELS JOGLARS: Grup de mims creat el 1962 per Albert Boadella. A poc a poc, va incorporant la paraula i les efectes sonors. Els seus muntatges solen ser polèmics ja que no abandonen mai la crítica dels valors socialment més admesos: la pàtria, la religió, la família, l’exèrcit, la política, l’esport...  El seu esperit crític i agosarat els ha costat no pas pocs maldecaps. El primer i més greu d'ells succeí quan el director de la companyia, Albert Boadella, fou detingut i empresonat durant vuit dies, el desembre de 1977, per la representació de l'obra "La Torna", en un moment on Espanya transitava de la dictadura cap a la democràcia. Rere la restauració monàrquica, el fet que Boadella mai amagarà les seves simpaties pel PSOE suposà a Els Joglars el vet de diverses televisions públiques: en TV3 sota el govern de Pujol a Catalunya, i a TVE sota el govern d'Aznar. Així mateix han estat declarats "non grats" en diversos municipis. En l'any 2003 Els Joglars estrenà el seu primer llargmetratge cinematogràfic escrit, dirigit i interpretat per la companyia, i produït per José Vicente Gomez: "Bon viatge Excel·lència", una àcida i caricaturesca visió dels darrers dies del dictador Franco. La pel·lícula no fou exhibida per les grans cadenes espanyoles de cinemes.

 

ELS COMEDIANTS: Fundats el 1972 per Joan Font. Es dediquen al teatre de carrer i de festa. Els seus muntatges més coneguts han estat “Plou i fa sol”, “Sol solet”, “Dimonis”, “La nit”...

 

DAGOLL DAGOM: El 1977 amb “No hablarás en clases”, obra que disseccionava les maneres de l’escola del franquisme i fou, en un primer  moment, prohibida i després mutilada per la censura.

 

LA FURA DELS BAUS: és una companyia catalana de teatre iniciada a Moià l'any 1979. Amb el seu espectacle Accions, es donaren a conèixer als anys vuitanta com a proposta diferenciada que cercava elements escènics innovadors, accentuant un sentit col·lectiu de la creació teatral. Han creat al seu voltant una llegenda d'enfants terribles i començaren a actuar en cercaviles. Funcionen com a una cooperativa anarquista, ells mateixos es fan els decorats i preparen les màquines de so, sovint bons exemples d’escombraria urbana reciclada. Fan un teatre sense text que integra música, ombres, moviments i expressió corporal en escenaris anticonvencionals (ruïnes, naus industrials, edificis en construcció)... Pretenen sempre trencar la passivitat del públic amb imatges plàstiques molt expressives i agressives que els han donat un enorme ressò com a un dels grups més innovadors del panorama internacional. Són considerats com a grup de teatre postindustrial, barregen radical dance, elements sadomasoquistes, poesia i humor. Inicialment actuaven preferentment en pàrquings, presons, places i fins i tot en una funerària. Les obres tenien un to amazònic i apocalíptic, teatre directe d'arrels urbanes i gran impacte visual.

Descarrega't el Tema 11 clicant ací.