 |
Clica damunt la imatge per veure i escoltar el discurs a la Fira de Frankfurt |
Mira en la columna de l'esquerra dedicada a "Vídeos" els relats teatralitzats de tres contes de Quim Monzó de l'obra El perquè de tot plegat.
Quim Monzó va nàixer a Barcelona el 1952. Dissenyador
gràfic, dibuixant de còmics, corresponsal de guerra (Vietnam), autor de lletres
de cançons, guionista de ràdio i televisió (Jamón,
jamón), traductor, periodista (La
Vanguardia) i escriptor. Es va donar a conèixer l’any 1976 amb Uf, va dir ell (1978), amb què va
guanyar el premi Prudenci Bertrana.
Ha publicat novel·les, contes i articles. Ha estat
traduït a més de vint idiomes. És un dels autors actuals més importants i més
influents.
És autor d’uns quants llibres de contes[1], alguns excepcionals, en
els quals utilitza la llengua de manera directa, clara i concisa. Diu el que
vol dir. Crea un món realista i
versemblant on la ironia esdevé un dels recursos més característics.
Els contes de Quim Monzó sorprenen i pertorben. La lectura permet
advertir el rigor de l’autor en la tècnica de crear la narració curta i la uniformitat
d'un estil que no té res a veure amb la simplificació lingüística. Cada una de
les paraules que escriu Quim Monzó és insubstituïble i fascinadora. La seua
prosa captiva perquè no tendeix a l'ornament ni a la retòrica, sinó perquè cada
paraula, cada frase, aconsegueix desfer-se del seu ús diari neutre. Es pot dir
que la prosa de Monzó és tan inimitable com la de tots els grans escriptors. La
millor referència de la seua narrativa curta la tenim en Vuitanta-sis contes
(1999).
Pel que fa a la temàtica,
els seus contes són un reflex de la societat contemporània occidental: una
societat hedonista, individualista, consumista, virtual i sense uns valors
establers fixos. Monzó elabora un conte
modern caracteritzar pels referents urbans
que esdevenen metàfores dels valors que conformen la vida actual. Els relats participen d’una ambientació urbana (una ciutat anònima on es desenvolupa l’acció), personatges esquemàtics i anònims, elements absurds i fantàstics (amb un missatge quotidià). Analitza
l’estil de vida actual, els estereotips i rols establerts i el pensament
dominant, com les obsessions,
els somnis irrealitzables i els problemes de comunicació, com viem en
la novel·la la Magnitud de la tragèdia
(1983).
Monzó ens mostra les nostres il·lusions,
aspiracions, desitjos, relacions, conflictes sentimentals, ambicions i pors mitjançant la ficció.
Utilitza imatges i coneixements compartits per lector
perquè aquest s’identifique amb ells. Ho fa a través de la ironia i de l’humor.
Explica històries i alhora les analitza, oferint-nos una visió crua i directa de la realitat perquè el
lector siga qui analitze la història. Aquesta realitat és la nostra, l’actual,
la postmoderna.
Una bona quantitat se
centren al voltant dels conflictes
sentimentals, tant per l'espai dedicat a narrar la solitud de les parelles
com pel que es fixa en els trasbalsos i les contrarietats que ha de patir i
superar un individu solitari per aconseguir qualsevol companyia. Monzó fa que
les històries esquiven qualsevol temptació melodramàtica i, optant per una
mirada violenta i seca, narra els trasbalsos quotidians del sexe i l'amor amb fredor.
Un altre fil temàtic és el que converteix la narració en una guia contemporània de la vida exasperada
d’una gran ciutat. La solitud,
la desesperança, l'avorriment i els actes incomprensibles i rutinaris de cada dia queden reproduïts en
les voltes que peguen els personatges de Monzó entre les cares anònimes dels
veïns dels carrers i els clients dels bars, insegurs i a la recerca de no se
sap ben bé quina il·lusió.
Un altre grup temàtic és la faula
moral, així com els que exploren l’activitat d'escriure i crear, les
paradoxes, les ambigüitats i els enigmes que acompanyen l’acte de fer literatura.
Segons Monzó: “Un conte el
començo a escriure sense saber cap a on vaig. I em deixo portar. Per això el
cinquanta per cent dels contes que escric se’n va a la paperera, perquè potser
tenen inicis brillants però no funcionen, no van enlloc: no són contes, en tot
cas són narracions”.
En conclusió, els seus contes reflecteixen una reflexió molt lúcida
de la vida urbana contemporània i de les relacions humanes que s’hi produeixen,
portant el lector a l’anàlisi i reflexió d’aquestes.
[616 paraules]
Descarrega't el Tema 5 clicant ací.
Self
Service. Barcelona: Iniciativas Editoriales SA, 1977.
Uf,
va dir ell. Barcelona: Quaderns Crema, 1978.
Olivetti,
Moulinex, Chaffoteaux et Maury. Barcelona: Quaderns Crema, 1980.
L'illa
de Maians. Barcelona: Quaderns Crema, 1985.
Hotel
Intercontinental. Barcelona: Quaderns Crema, 1991.
El
perquè de tot plegat. Barcelona: Quaderns Crema, 1993.
Guadalajara.
Barcelona: Quaderns Crema, 1996.
Vuitanta-sis
contes. (Uf, va dir ell, Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et
Maury, L'illa de Maians, El perquè de tot plegat i Guadalajara). Barcelona:
Quaderns Crema, 1999.
El
millor dels mons. Barcelona: Quaderns Crema, 2001.
Tres Nadals. Barcelona: Quaderns
Crema, 2003.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada