 |
| Poema visual de Joan Brossa |
Considerem poesia actual
la que es fa a partir dels anys 70 fins als nostres dies. El fet bàsic, des del
punt de vista literari, és el rebuig a la poesia que es feia als anys 60,
marcada pel realisme, pel compromís social i polític i la denúncia al règim
franquista, de producció senzilla i vinculada a la Nova Cançó.
En la poesia actual ens
trobem amb tot el contrari: defugen del compromís polític i la poesia esdevé un
objecte literari personal i estètic, és a dir, un instrument amb el qual gaudir
del sentits.
Al començament de la dècada dels 70 es recuperà l'obra de J. V.
Foix i es publicaren dos llibres cabdals que superaren el realisme i inclinaren
la poesia catalana de les darreres dècades cap al simbolisme i
l'experimentalisme: Els Miralls (1970), de Pere Gimferrer, i Poesia
rasa (1970), de Joan Brossa.
Les característiques d’aquesta nova poesia no-realista, que en
pocs anys es convertí en hegemònica, presentà les característiques següents:
a.
Nova visió de la
poesia: la pretensió del poeta se centra en la retòrica i en la bellesa
més que en el missatge.
b.
Pràctica rebel: connectant amb
pràctiques d'escriptura que havien conformat la història de la poesia del segle
XX —el simbolisme, l'avantguardisme, el surrealisme, etc.—, la poesia es
considerà com un discurs autònom, contrari a la lògica del realisme.
c.
Nous valors de la
paraula poètica: la paraula poètica deixà de ser utilitzada per a narrar i passa
a suggerir, a evocar, a ser imaginativa i ambigua.
d.
La poesia, eina
d'investigació: la poesia es considerada de nou com una eina d'investigació de
la subjectivitat del poeta, com un camí d'accés al món de les idees i de la
intimitat, relacionades amb el món oníric.
Aquesta generació reivindica poetes com Josep Carner, J. V. Foix,
Joan Brossa i Gabriel Ferrater. Podem trobar tres línies poètiques:
1.
Al voltant del realisme:
es continua la tradició realista, però, predomina una poesia intensa
(intimisme, erotisme, imaginació i onirisme). Els poemes volen suggerir i
evocar emocions i sensacions en el lector. Que senta el poder d’imaginar.
Destaca Lluís Alpera, Marta Pessarrodona, entre altres.
2.
Al voltant del retoricisme:
recupera les formes retòriques i mètriques clàssiques i tradicionals. Importa
més la forma que el contingut. Tot el contrari que la poesia reivindicativa
dels anys 60. Destaca Josep Piera, Gaspar Jaén i Marc Granell.
3.
Al voltant de l’experimentació:
reprén les avantguardes de principis del segle XX i hi afig noves tendències
culturals com el rock, el cinema i la fotografia. Hi ha un desig de ser moderns
i universals. Destaca Joan Brossa i J. V. Foix.
Durant els anys 80 la poesia continua si fa no fa els mateixos
paràmetres. Els poetes elaboraren una visió de la realitat des del “jo”, a
través de la suma de vivències personals, i conceben la poesia com a expressió
de la pròpia intimitat i com a formulació d’experiències personals.
Definitivament s'acceptà el mestratge de tots els grans poetes del s. XX: Foix,
Brossa, Ferrater, Carner, Espriu, Estellés, Pere Quart.
Als anys 90 i 2000 abandonaren la idea d'actuar com a memòria
col·lectiva o com a impulsors de la transformació social. Si bé, continua la
intimitat també apareix un fort escepticisme, potser pel impactes de fets
socials com la guerra dels Balcans i la d’Irak, que van mostrar un mon no tan agradable i just.
[485 paraules]
Descarrega't el Tema 9 clicant ací.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada