 |
| Clica per veure una entrevista realitzada per Montserrat Roig |
Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924-València, 1993), pertany a
una família de forners. Sempre ha guardat el record de la família, del poble i
de la gent, que són temes de la seua poesia.
Quan va esclatar la guerra civil tenia 12 anys, de manera que va
condicionar la seua vida. Començà a escriure poesia a la postguerra, però fou
conegut sobretot a partir dels anys 70. El situem en el «Grup poètic de
postguerra» (1943-1960).
L'obra poètica d'Andrés Estellés no és fàcil d’encasellar perquè
és prolífica, original i exuberant. Escriure poesia fou per a ell una
necessitat gairebé biològica. Fou un poeta apassionat que retratà admirablement
la vida quotidiana. Els seus temes són l'amor, la mort, el sexe, la por, la
ciutat, el camp, la dona. Defensa el seu estil de vida, la llengua i la cultura
enmig de la repressió franquista. Es va formar de manera autodidacta, tant
lingüísticament com literària.
En la variada gamma temàtica de la seua lírica, Estellés fa
bandera d'un sentiment cívic col·lectiu, presentant-se com a intèrpret de les
reivindicacions del poble, com la “veu del poble”. La dignitat personal i
social és un dels seus valors més incontestables. La pàtria és per a ell el
drama col·lectiu d'un idioma, la tragèdia d'una cultura, el dolor causat per
una llibertat nacional oprimida pel règim franquista.
És un poeta de descripcions detallistes. En plena postguerra,
època de misèria i repressió, Estellés, que fou periodista, manté una actitud
de cronista apassionat, i fa un inventari dels personatges i dels esdeveniments
que constitueixen el seu món de cada dia. A través de la tendresa, la ràbia, el
sarcasme i l'amor, Estellés expressa la glòria i la misèria d'un país. El
resultat és un discurs absolutament digne amb què formula una crònica amarga i
al mateix temps esperançada. Un dels millors exponents d’aquesta poesia és Llibre de meravelles.
Fidel a les seues arrels, Estellés forjà el seu llenguatge literari sobre:
- La
llengua poètica dels clàssics valencians del segle XV, especialment la
d’Ausiàs March.
- La
llengua de les obres contemporànies de la literatura catalana/valenciana,
sobretot la dels poetes del segle XX.
- La llengua col·loquial que aprengué a l'Horta durant la infantesa i que mantingué viva durant tota la vida.
La mort fascina Estellés. En la seua poesia no és un simple recurs
metafòric. Quan el poeta de Burjassot parla de la mort, aquesta està present.
De fet, parla d'un cadàver estés a terra, de la mort concreta de la filla; d'un
cementeri, d'un nínxol, d'un destí d’humiliacions contínues.
Però al costat de l’atractiu de la mort, també sent una atracció
obsessiva per l'amor, que es converteix en l'espina dorsal de tota la seua
lírica, en una gamma diversa de sensacions que van des del sexe directament
expressat fins a les manifestacions més sofisticades del desig. Una de les
característiques de la poesia d'Estellés és la forma crua com va tractar
l'experiència del sexe, insòlit en la poesia catalana o valenciana anterior a
ell, i poc freqüent en la posterior. En general, el cos de la dona és una font
de metàfores.
Al costat de l'expressió directa de la sexualitat o de l'ús
sorprenent de paraules del registre col·loquial, la poesia d'Estellés evidencia
també una particular elaboració del llenguatge. Les característiques del
llenguatge poètic són les següents:
- Llenguatge
proper a la parla quotidiana, amb la intenció d’acostar-se als lectors,
però, no per ser col·loquial es ves buit de recursos retòrics. De fet
predomina la retòrica:
- Adjectivació,
en les imatges metafòriques.
- Comparacions.
- Metàfores
i símbols.
- Composicions mètriques variades: sonets, versos lliures, etc.
Vicent Andrés Estellés és una veu valenciana personalíssima en el
conjunt de la literatura catalana contemporània. Gràcies al seu estil, a l'ús
lúcid del llenguatge, a la formulació personal, al maneig de la forma
expressiva, etc., es llig amb la passió i la facilitat que susciten els poetes
populars.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada